Versión original en valenciano.
Ir a la versión en castellano
Pregó Setmana Santa L’Alcora 2024
Salutacions a tots vosaltres, germans i germanes del poble de Déu, confrares, amics, Consistori, mossen Pepe.
Gràcies per haver pensat en mi i donar-me l’oportunitat de dirigir-vos aquestes paraules en iniciar la Setmana Santa del meu poble. Em vaig quedar sorprés quan Adrià em telefonà per proposar-me ser el pregoner. Gràcies, Adrià, gràcies, Agustí i a tots per la vostra assistència, desitge que sigue una manera de començar a viure amb profunditat el misteri de la mort i de la vida que cada any la Pasqua cristiana ens ofereix.
Però abans d’entrar en matèria… em faig la pregunta de què és un pregó? I em venia al cap: anunciar, avançar el que passarà, donar una visió de futur…, i és que voldria ser un bon pregoner per vosaltres i anunciar, proclamar, bones notícies.
Quines bones notícies podria anunciar per una Setmana Santa, que no siguen irreals,
ni un brindis al sol,
sinó que puguen tocar-nos el cor,
donar-nos il·lusió per viure,
emocionar-nos potser…,
no només aquests dies, sinó que fossen energia per caminar més enllà de la Setmana Santa?
Així que, després de pensar-ho bé, aquest humil pregoner vol fer-vos tres anuncis, tres bones notícies.
Anem per la primera bona notícia:
Només rebre l’encàrrec em va a començar a sonar una cançó per dintre meu.
Música: Por desenclavar (La saeta)
Oh, la saeta al cantar, al Cristo de los gitanos, siempre con sangre en las manos siempre por desenclavar.
La sabeu tots i totes, és la cançó de Serrat posant-li música al poema de Antonio Machado:
El poeta va escriure La Saeta en 1914, Serrat va gravar la cançó en 1969. I avui ressona aquesta melodia en bandes de música per totes les Setmanes Santes de la nostra geografia.
Música: No puedo cantar ni quiero (La saeta)
¡No puedo cantar, ni quiero
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en el mar!
Siempre con sangre en las manos,
siempre por desenclavar.
La música està sonant en les processons, però en mirant-ho bé Machado feia una crítica a la fe de mis mayores.
La primera bona notícia és que estem convidats a retrobar-nos no només amb el Jesús del madero sinó també amb el Jesús que anduvo en el mar.
És trobar-nos amb el Jesús que va a les noces (bodes) de Canà,
el Jesús que acull als xiquets i els pose al centre de la reunió.
el que crida a Mateo que era un publicà i estave rebutjat per tots,
el que cura a Bartimeu, i altres cecs, sords, paralítics…
el Jesús que acull a les dones entre els seus seguidors, impensable en aquell temps per un rabí jueu.
el que es deixa tocar per una dona amb malaltia, sabent que això el convertia en impur,
el que anava a dinar i a sopar amb pecadors i publicans,
el Jesús que conta paràboles tan guapes com les de l’ovella perduda,
el pare que acull al fill que s’ha malgastat tota la seua herència,
la paràbola tan gràfica del sembrador,
quan presenta a una pobra viuda que dona dues monedes com la que més ha posat,
la paràbola del bon samarità…
El Jesús que entre a casa de Zaqueu, publicà ric, però que en acollir a Jesús torne tot el que ha robat i més.
El Jesús que es posa a rentar els peus dels seus deixebles i amics.
El Jesús que es fa germà de tots, especialment dels descartats, dels perduts. El Jesús que ens mostra un rostre de Déu que és mare i pare, i que ens convida a tractar als altres com ens agradaria que ells ens tractessen.
Cal recuperar a aquest Jesús, i no quedar-nos només amb el final tràgic de la seva vida. Perquè si ens enfoquem només en el final, podem perdre el fil també del final de la seva vida.
És cert que durant molts anys, segles, l’espiritualitat cristiana ha estat molt centrada en el sacrifici, ha exaltat la creu, el patiment, la sang, el dolor com “el camí espiritual”.
Aquesta espiritualitat sacrificial (siempre con sangre en las manos, siempre por desenclavar) encara que ha tingut tanta repercussió, té el perill de voler unir-se al Crist directament en la creu, però sense recórrer l’Evangeli.
Pareix així que Déu exigeix, necessita, la mort de Jesús per poder perdonar-nos, per poder salvar-nos. Dona a entendre que és tan gran el pecat humà, que només la mort del fill de Déu pot rescatar-nos.
L’espiritualitat sacrificial oblida que la vida de Jesús acabe en la creu pel que ell va predicar, perquè es va fer germà de tots, i perquè això molestava a les autoritats religioses i polítiques de llavors, no perquè Déu necessitara el sacrifici humà per aplacar la seua ira, el seu cabreig.
Si posem l’accent de la Setmana Santa només en la Creu, en el sacrifici, estem dient que el que salva és el sofriment, i no el fet de estar oberts a Déu.
En l’espiritualitat cristiana s’ha colat una manera precristiana, de les antigues religions, que necessitaven fer sacrificis, i sacrificis humans, damunt un altar per aplacar a Déu, o als Déus.
En els Evangelis està clar que Jesús no ve a fer cap judici, sinó a portar la bona notícia d’un Déu proper, que ens estima incondicionalment, que en salva per pura gràcia seua. No ens salva el sofriment sinó si ens obrim a Déu i actuem com Jesús actuava: fer pensar, actuar amb justícia, estima a l’altre, especialment si és pobre, necessitat. Jesús pose en moviment a les persones, vol que cadascú es pose dret i camine, i Jesús no actua des del poder, substituint a la persona, ni tan sols quan fa miracles, sinó que actua suscitant la fe de la persona.
Jesús proclame: “misericòrdia quiero, y no sacrificios” Mt 9, 13. Jesús ens ensenya que la relació íntima amb Déu, conéixer a Déu, no succeeix en els sacrificis, sinó fent misericòrdia, tractant amb estima a tots, fent-se germà-germana dels altres.
Això no vol dir que la vida no porte sacrificis. Estimar du sacrificis, fer-se solidari comporta sacrificis, treure endavant una relació o una família exigeix sacrificis, clar, però no és el sacrifici el que justifica la nostra vida, sinó l’amor. És el fet de fiar-nos del missatge de Jesús el que ens obri al misteri de la presència de Déu en la vida d’un mateix.
No es tracta, clar, d’esborrar la creu, no. La creu, la mort, és l’altra cara de la vida. No hi ha vida sense mort, aquest és el misteri de tota vida humana, tingues la religió que tingues, encara que digues que no tens religió t’has d’enfrontar més prompte que tard davant la mort. La mort va en el mateix pack que la vida. Però des de l’Evangeli, des de l’horitzó de Jesús, tenir en compte la creu, assumir la creu no és buscar-la com si Déu la necessitara per perdonar-nos, sinó lliurar la pròpia vida per tenir en compte als demés, per tenir en compte als crucificats de tota la història, de totes les guerres, de totes les injustícies. Jesús va morir, sent conseqüent amb com va viure, estimant, perdonant als seus “verdugos” (botxins), estimant als que estaven amb ell crucificats, sense maleir el destí, acceptant posar-se en mans de Déu.
I és per això que Déu el va ressuscitar. No el va deixar en la creu, en la mort, sinó que el va portar a la vida plena, el va constituir com a prototip de persona per tota la humanitat. Si una persona viu amb el mateix horitzó de Jesús (els seus valors, el seu missatge), el que li espera no és la mort definitiva, ni la creu per sempre, sinó la vida.
Retrobem, doncs, al Jesús de Pasqua, de Resurrecció, de Pentecosta… trobem-nos amb l’Esperit de Jesús que ja està vessat dintre nostre.
Celebrem la Setmana Santa, però que tot no acabe en la creu.
La Bona notícia no és la creu, sinó la vida que ens ve d’estimar com Déu ens estima, de tenir fe en els altres, com Déu té fe i creu en nosaltres. Trobem-nos amb el Jesús de tot l’Evangeli, no només de la passió. Precisament la paraula Evangeli, és una paraula del grec que vol dir Bona Notícia.
Les cofradies podeu fer aquest lligam entre la religiositat popular, que tan bellament transmitiu, i una religiositat més encarnada en la sensibilitat i les necessitats de les persones d’avui.
Estem convidats a superar la mentalitat sacrificial i mirar l’horitzó, la vida, la mort, com la mirava Jesús. Això ho canvia tot, tot.
Anem pel segon anunci, la Segona bona notícia.
Aquí, pensant en què caldria anunciar més com a pregoner, em veig inspirat per unes paraules del Papa Francesc, ell diu:
“El camí de la sinodalitat és
el camí que Déu espere
de l’Església en el Tercer Mil·lenni”.
El Papa sí que és un bon pregoner pel món d’avui. Està embarcat, està embarcant-nos en un ben gros desafiament per tots els que ens sentim Església.
Vaig a fer peu amb la primera bona notícia que acabem de pregonat. Si Déu vol misericòrdia i no sacrificis, si hem de superar l’espiritualitat sacrificial i hem de viure i sentir una espiritualitat a l’estil de Jesús, encarnada, fraterna i solidària… és precisament una Església sinodal i no una Església clerical la que pot donar-nos esperança pel futur.
Aquesta és la segona bona notícia, anem cap a una Església sinodal.
En la mentalitat sacrificial són els sacrificis, els ritus, l’altar, el sacerdot, el clero… els eixos de l’Església, els protagonistes.
En l’Església sinodal és tot el poble de Déu que ha de prendre protagonisme, ha de tenir formació, ha de poder participar en els debats i en la presa de decisions dintre de l’estructura de l’Església.
L’Església sinodal necessita no només d’espectadors d’una litúrgia impecable, necessita comunitats cristianes a escala humana, on tots els que formen part puguen dir la seua paraula, expressar-se, dir el que viuen i el que entenen de la Paraula de Déu, de l’Evangeli.
Aquest és un desafiament molt impactant, molt qüestionador, però molt urgent si no volem que es buiden les esglésies.
Pot ser que per a prou de gent ja va bé aquesta iconografia, la manera tradicional de celebrar, de fer misses i pregàries… Però també hi ha molta gent que anhele una espiritualitat més profunda, més fraterna, menys dogmàtica, més de l’Evangeli.
Si l’Església s’aferre al model clerical, està perdent a la gent que vol alguna cosa més, i pot ser la gent se’n vaja a saciar la set a altres pous. De vegades aquests altres pous no són d’aigua neta… estic pensant en les persones que se senten atretes per alguna secta, o en el consumisme que genera comportaments addictius: La publicitat està conduint a la gent a saciar les necessitats superiors (pertinença, estima, sentit de la vida) amb intents de necessitats bàsiques (menjar, beure, plaer físic…)
Crec que si no participem tots i construïm entre tots aquesta Església sinodal, a escala parroquial, però també diocesana… la fe acabarà tornant-se indiferent, insignificant, per a la gent. De fet, ja està passat, ja estem arribant tard.
És cert que aquest canvi és problemàtic: hi ha persones que veuen la sinodalitat com una amenaça, com la perdició i s’aferren al tradicionalisme més radical, i alguns per xarxes socials critiquen al Papa i altres inclús li desitgen la mort.
Pel model clerical -més centrat en el sacrifici, l’altar- el rol principal és el de sacerdot. Pel model sinodal, l’Església necessite a tota la tribu. A l’Església cabem tots, tots, tots… ha repetit el Papa. I totes, cal també la sensibilitat i la participació de les dones en totes les responsabilitats.
Tots som el poble el Déu, no hi ha altra dignitat més important que la que hem rebut al bateig, ens diu el Concili Vaticà II.
Aquí hi ha molta gent que està batejada, i també hi ha gent que té formació en ciència, psicologia, sociologia… hi ha gent aquí amb sensibilitat humana, amb valors, amb capacitat d’ajudar els altres… perquè no invertir més en formació bíblica, teològica… i tenir laics ben preparats per a acompanyar, animar pregàries, activitats socials, dirigir la catequesis, animar grups de discussió… perquè no preparar a més gent, invertir més recursos en aquesta animació de la vida de la parròquia. També necessitem a preveres, no tant per assegurar el ritu de la missa, quan per a acompanyar amb la seua formació a tots aquests laics que cada vegada més prendran protagonisme en l’Església del Tercer Mil·lenni.
Crec que tota l’Església del món està dintre d’aquest desafiament, d’aquest procés de mort i resurrecció, de Pasqua. Un model clerical que va morint, un model sinodal que és promesa de vida i que necessita la teua participació.
A les confraries ja esteu fent una experiència d’implicar-se, compartir responsabilitats, col·laborar…
D’entre vosaltres pot sorgir gent que vullgue fer comunitat cristiana adulta
Estic segur que també els mossens de la parròquia estaran impulsant aquesta sinodalitat amb vosaltres.
Tercer anunci, la Tercera bona notícia.
Aquí, una altra cançó va començar a sonar dintre meu:
Cançó Itaca.
“Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos…
Més lluny, sempre aneu més lluny
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.”
Voldria que associàreu aquesta cançó, no al sentit polític, ni de llengua, sinó a la dimensió espiritual: una dimensió espiritual que ens convida a avançar, a créixer, a sortir de les nostres seguretats, a millorar com a persones, a fer el viatge de la vida i de la mort, la peregrinació que tots fem amb les nostres creences, amb el que estimem en la nostra vida.
Ítaca és l`horitzó, el que fa que caminem. I a la Bíblia també tenim altres peregrinacions:
– Déu crida Abraham a sortir de la terra, Abraham es fia de Déu.
– Moisés i la història de l’èxode de la terra d’esclavitud a la terra promesa.
Totes les religions -en l’essència de cada religió- se’ns convida a moure’s, a peregrinar, a avançar… aquesta és la força que sempre ha tingut la fe, totes les fes.
Aquest és el tercer anunci, la tercera bona notícia, tots tenim aquesta dimensió espiritual.
Com a creient, crec que Déu està darrere de tots els anhels que tenim, de la nostra set.
Però si no et consideres proper a cap religió, també vull preguntar-te pel que estàs buscant en la vida, quina és la teua recerca, quin és el teu horitzó, quins són els teus horitzons, cap a on camines, què anheles.
Sí, preguntar-te pel teu horitzó, que és el mateix que demanar-te per la teua espiritualitat:
Davant d’aquesta Setmana Santa:
– Confrare de “Jesús Nazareno”, “Santísimo Cristo del Calvario”, “Dulce nombre y puríssima Sangre del Jesús” y “Vírgen de los Dolores”… Estàs disposat a portar la teva imatge, el teu passo, però també… vols anar més lluny i obrir-te a aprofundir la persona, vida i missatge de Jesús… a llegir més encara l’Evangeli i fer una peregrinació per portar també la creu d’algú del teu voltant?
– Qualsevol de nosaltres pot tornar-se hipercrític, escèptic de tot, desencantat de tota paraula i proposta, pots quedar-te instal·lat en la buidor, sense cap mena de fe… però també tu pots explorar i reconéixer la set de sentit dintre teu, hi ha una espiritualitat que pots alimentar, que pots cuidar.
– Què tal si cadascú de nosaltres volguera anar més lluny de tenir i posseir, de preocupar-se tant per les coses materials, i caminar cap a l’horitzó de ser més solidari, de donar temps als altres, de ser més simpàtic, més tendre, més generós.
– Pots anhelar arribar a divendres per fer-te unes cerveses amb els amics, i posar-te content, i aquí s’acabe tot… però també pots anar més lluny i obrir la teua vida a activitats que t’omplin més, que alimenten el teu esperit, com llegir més, tenir una tertúlia amb un bon contingut, implicar-te en un projecte pel bé comú.
– Pots tancar-te a casa a veure totes les sèries de Netflix, i jugar tots els videojocs, però també pots anar més lluny i treballar les relacions amb la teua família, amb els amics, amb els desconeguts i descobrir i compartir tantes històries, ferides i somnis que no ens atrevim a confessar.
– Pots quedar-te amb una Església clerical, i pots anar més lluny i participar en xicotets grups i comunitats cristianes on compartir la fe i els dubtes, on llegir junts l’Evangeli i compartir el que ens diu.
– A l’església podem fer misses i repetir pregàries ja pensades i escrites per altres, i podem també anar més lluny i crear celebracions més comunitàries, creatives i participatives.
– Pots sentir-te bé amb la teua família, els teus amics, el teu partir polític, i pots també anar més lluny i obrir-te a relacions més inclusives, més diverses, més enriquidores, i aprendre dels qui tens allunyats de tu mateix, i descobrir-los també com a germans i germanes.
– Pots esperar que altres et diguen el que has de pensar i fer, o pots anar més lluny i prendre tu la iniciativa per llegir, formar-te, oferir-te voluntari per a tantes coses que cal encara pensar i fer.
– Pots estar anhelant tenir una bona presència a les xarxes socials, preocupat per quants likes tens … i pots anar més lluny i ajudar a d’altres a aconseguir els seus objectius.
– Pots estar centrat en tu mateix, o anar més lluny.
– Els cristians podem estar tancats, enyorant un passat gloriós i una litúrgia tridentina, o transformar l’Església en un hospital de campanya, com diu el Papa, una Església oberta per tots els que són buscadors, una Església acollidora, dialogant amb la cultura i una Església creativa.
Anar més lluny, aquesta és la tercera bona notícia. Tots tenim dintre nostre aquesta set, aquest esperit, aquesta presència divina, tots.
Anar més lluny ens fa descobrir-nos que en el fons, tots som buscadors, “seekers” (sembla que quede més bé si es diu en anglès), que no hem arribat encara a enlloc, sinó que estem de camí.
Si, a més a més, aquest camí t’atreveixes a compartir-lo amb els altres… Això és mel de romer.
Quina Setmana Santa, ja no diem Setmana Santa, diem Pasqua, això, quina Pasqua vols viure?
Tens la set d’anar més lluny, d’aixecar la vista i mirar l’horitzó que hi ha a la teua vida.
Tens l’horitzó d’una Església sinodal, participativa i que necessita la teva creativitat.
Tens el horitzó de Jesús: “el del madero y (també) el que anduvo en el mar”.
Per anar més lluny cal eixir de camí. Cal deixar enrere algunes seguretats i encetar un viatge espiritual.
Cal anar “més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes…
tingueu ben present no aturar-vos”.
Acabe el pregó:
A què vols morir i en què vols ressuscitar, tenir vida?
La Pasqua et recorde, ens recorde, que la vida és una aventura espiritual. És el misteri de la Pasqua.
Estimats, és Pasqua.
Pregón Semana Santa L’Alcora 2024
Saludos a todos vosotros, hermanos y hermanas del pueblo de Dios, cofrades, amigos, Consistorio, mossen Pepe.
Gracias por haber pensado en mí y darme la oportunidad de dirigiros estas palabras al iniciar la Semana Santa de mi pueblo. Me quedé sorprendido cuando Adrià me telefoneó para proponerme ser el pregonero. Gracias, Adrià, gracias, Agustí y a todos por vuestra asistencia, deseo que sigue una manera de empezar a vivir con profundidad el misterio de la muerte y de la vida que cada año la Pascua cristiana nos ofrece.
Pero antes de entrar en materia… me hago la pregunta de que es un pregón. Y me venía a la mente: anunciar, adelantar lo que está por venir, dar una visión de futuro…, y es que querría ser un buen pregonero por vosotros y anunciar, proclamar, buenas noticias.
¿Qué buenas noticias podría anunciar por una Semana Santa, que no sean irreales,
ni un brindis al sol,
sino que puedan tocarnos el corazón,
darnos ilusión para vivir,
emocionarnos quizás…,
no solo estos días, sino que fossen energía para andar más allá de la Semana Santa?
Así que, después de pensarlo bien, este humilde pregonero quiere haceros tres anuncios, tres buenas noticias.
Vamos por la primera buena noticia:
Solo recibir el encargo empezó a sonar una canción por dentro de mí.
Oh, la saeta al cantar, al Cristo de los gitanos, siempre cono sangre en las manos siempre miedo desenclavar.
La sabéis todos y todas, es la canción de Serrat poniéndole música al poema de Antonio Machado:
El poeta escribió La Saeta en 1914, Serrat grabó la canción en 1969. Y hoy resuena esta melodía en bandas de música por todas las Semanas Santas de nuestra geografía.
¡No puedo cantar, ni quiero
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en el mar!
Siempre cono sangre en las manos,
siempre miedo desenclavar.
La música está sonando en las procesiones, pero mirándolo bien Machado hacía una crítica a la fe de mis mayores.
La primera buena noticia es que estamos invitados a reencontrarnos no solo con Jesús del madero sino también con Jesús que anduvo en el mar.
Es encontrarnos con Jesús que va a la boda (bodas) de Canà,
Jesús que acoge a los niños y los pongo en el centro de la reunión…
El que llama a Mateo que era un publicano y estaba rechazado por todos,
el que cura a Bartimeo, y otros ciegos, sordos, paralíticos…
Jesús que acoge a las mujeres entre sus seguidores, impensable en aquel tiempo para un rabino judío.
El que se deja tocar por una mujer con enfermedad, sabiendo que esto lo convertía en impuro.
El que iba a comer y de cena con pecadores y publicanos.
Jesús que cuenta parábolas tan bonitas como las de la oveja perdida,
el padre que acoge al hijo que se ha malgastado toda su herencia,
la parábola tan gráfica del sembrador,
cuando presenta a una pobre viuda que echa dos monedas como la que más ha puesto,
la parábola del buen samaritano…
Jesús que entre a casa de Zaqueo, un rico, pero que al acoger a Jesús devuelve todo lo que ha robado y más.
Jesús que se pone a lavar los pies de sus discípulos y amigos.
Jesús que se hace hermano de todos, especialmente de los descartados, de los perdidos. Jesús que nos muestra un rostro de Dios que es madre y padre, y que nos invita a tratar a los otros como nos gustaría que ellos nos tratasen a nosotros.
Hay que recuperar a este Jesús, y no quedarnos solo con el final trágico de su vida. Porque si nos enfocamos solo en el final, podemos perder el hilo también del final de su vida.
Es cierto que durante muchos años, siglos, la espiritualidad cristiana ha estado muy centrada en el sacrificio, ha exaltado la cruz, el sufrimiento, la sangre, el dolor como “el camino espiritual”.
Esta espiritualidad sacrificial (siempre cono sangre en las manos, siempre miedo desenclavar) aunque ha tenido tanta repercusión, tiene el peligro de querer unirse a Cristo directamente en la cruz, pero sin recorrer el Evangelio.
Parece ser que así Dios exige, necesita, la muerte de Jesús para poder perdonarnos, para poder salvarnos. Da a entender que es tan grande el pecado humano, que solo la muerte del hijo de Dios puede rescatarnos.
La espiritualidad sacrificial olvida que la vida de Jesús acabo en la cruz por el que él predicó, porque se hizo hermano de todos, y porque esto molestaba a las autoridades religiosas y políticas de entonces, no porque Dios necesitara el sacrificio humano para aplacar su ira, su enfado.
Si hacemos hincapié de la Semana Santa solo en la Cruz, en el sacrificio, estamos diciendo que lo que salva es el sufrimiento, y no el hecho de estar abiertos a Dios.
En la espiritualidad cristiana se ha colado una manera precristiana, de las antiguas religiones, que necesitaba hacer sacrificios, y sacrificios humanos, sobre un altar para aplacar a Dios, o a los Dioses.
En los Evangelios está claro que Jesús no viene a hacer ningún juicio, sino a llevar la buena noticia de un Dios próximo, que nos ama incondicionalmente, que salva por pura gracia suya. No nos salva el sufrimiento sino el abrimos a Dios y actuamos como Jesús actuaba: hacer pensar, actuar con justicia, querer al prójimo, especialmente si es pobre, necesidato. Jesús pone en movimiento a las personas, quiere que cada cual se ponga en pie y ande, Jesús no actúa desde el poder, sustituyendo a la persona, ni siquiera cuando hace milagros, sino que actúa suscitando la fe de cada uno.
Jesús proclamó: “misericordia quiero, y no sacrificios” Mt 9, 13. Jesús nos enseña que la relación íntima con Dios, conocer a Dios, no sucede en los sacrificios, sino haciendo misericordia, tratando con aprecio a todos, haciéndose hermano-hermana del prójimo.
Esto no quiere decir que la vida no conlleve sacrificios. Amar conlleva sacrificios, hacerse solidario comporta sacrificios, sacar adelante una relación o una familia exige sacrificios, claro, pero no es el sacrificio el que justifica nuestra vida, sino el amor. Es el hecho de fiarnos del mensaje de Jesús el que nos abre al misterio de la presencia de Dios en la vida de un mismo.
No se trata, claro, de borrar la cruz, no. La cruz, la muerte, es la otra cara de la vida. No hay vida sin muerte, este es el misterio de toda existencia humana, tengas la religión que tengas, aunque digas que no tienes religión te tienes que enfrentar más pronto que tarde ante la muerte. La muerte va en el mismo pack que la vida. Pero desde el Evangelio, desde el horizonte de Jesús, tener en cuenta la cruz, asumir la cruz no es buscarla cómo si Dios la necesitara para perdonarnos, sino entregar la propia vida por amor a los demás, para tener en cuenta q los crucificados de toda la historia, de todas las guerras, de todas las injusticias. Jesús murió, siendo consecuente con cómo vivió, estimando, perdonando a sus verdugos, amando a los que estaban con él crucificados, sin maldecir el destino, aceptando ponerse en manos de Dios.
Y es por eso que Dios lo resucitó. No lo dejó en la cruz, en la muerte, sino que lo llevó a la vida plena, lo constituyó como prototipo de persona para toda la humanidad. Si una persona vive con el mismo horizonte de Jesús (sus valores, su mensaje), el que le espera no es la muerte definitiva, ni la cruz por siempre jamás, sino la vida.
Reencontrémonos también con el Jesús de Pascua, de Resurrección, de Pentecostés… encontrémonos con el Espíritu de Jesús que ya está derramado dentro nuestro.
Celebramos la Semana Santa, pero que todo no acabe en la cruz.
La Buena noticia no es la cruz, sino la vida que nos viene de amar como Dios nos ama, de tener fe en los otros, como Dios tiene fe y cree en nosotros. Encontrémonos con el Jesús de todo el Evangelio, no solo de la pasión. Precisamente la palabra Evangelio, es una palabra del griego que quiere decir Buena Noticia.
Las cofradías podéis hacer este vínculo entre la religiosidad popular, que tan bellamente transmitís, y una religiosidad más encarnada en la sensibilidad y las necesidades de las personas de hoy.
Estamos invitados a superar la mentalidad sacrificial y mirar el horizonte, la vida, la muerte, como la miraba Jesús. Esto lo cambia todo, todo.
Vamos a por el segundo anuncio, la Segunda buena noticia.
Aquí, pensando en que habría que anunciar más como pregonero, me veo inspirado por unas palabras del Papa Francisco, él dice:
“El camino de la sinodalidad es
el camino que Dios espera
de la Iglesia en el Tercer Milenio”.
El Papa sí que es un buen pregonero para el mundo de hoy. Está embarcado, está embarcándonos en un importantísimo desafío para todos los que nos sentimos Iglesia.
Voy a hacer pie con la primera buena noticia que acabo de pregonar. Si Dios quiere misericordia y no sacrificios, si tenemos que superar la espiritualidad sacrificial y tenemos que vivir y sentir una espiritualidad en el estilo de Jesús, encarnada, fraterna y solidaria… es precisamente una Iglesia sinodal y no una Iglesia clerical la que puede darnos esperanza para el futuro.
Esta es la segunda buena noticia, vamos hacia una Iglesia sinodal.
En la mentalidad sacrificial son los sacrificios, los ritos, el altar, el sacerdote, el clero… los ejes de la Iglesia, los protagonistas.
En la Iglesia sinodal es todo el pueblo de Dios que necesita tomar protagonismo, necesita tener formación, tiene que poder participar en los debates y en la toma de decisiones dentro de la estructura de la Iglesia.
La Iglesia sinodal necesita no solo de espectadores de una liturgia impecable, necesita comunidades cristianas a escala humana, donde todos los que forman parte puedan decir su palabra, expresarse, compartir lo que viven y lo que resuena en su interior de la Palabra de Dios, del Evangelio.
Este es un desafío muy impactante, mucho cuestionador, pero muy urgente si no queremos que se vacíen las iglesias.
Puede ser que para bastante gente ya va bien esta iconografía, la manera tradicional de celebrar, de hacer misas y plegarias… Pero también hay mucha gente que anhela una espiritualidad más profunda, más fraterna, menos dogmática, más del Evangelio.
Si la Iglesia se aferra al modelo clerical, está perdiendo a la gente que quiere algo más, y puede ser que la gente vaya a saciar la sed a otros pozos. A veces estos otros pozos no son de agua limpia… estoy pensando en las personas que se sienten atraídas por alguna secta, o en el consumismo que genera comportamientos adictivos.
Creo que si no participamos todos y construimos entre todos esta Iglesia sinodal, a escala parroquial, pero también diocesana… la fe, lo religioso, acabará volviéndose insignificante para la gente. De hecho, ya está pasado, ya estamos llegando tarde.
Es cierto que este cambio es problemático: hay personas que ven la sinodalidad como una amenaza, como la perdición y se aferran al tradicionalismo más radical, y algunos por redes sociales critican al Papa y otros incluso le desean la muerte.
Para el modelo clerical -más centrado en el sacrificio, el altar- el rol principal es el de sacerdote. Para el modelo sinodal, la Iglesia necesita a toda la tribu. En la Iglesia cabemos todos, todos, todos… ha repetido el Papa. Y todas, hace falta también la sensibilidad y la participación de las mujeres en todas las responsabilidades.
Todos somos el pueblo el Dios, no hay otra dignidad más importante que la que hemos recibido en el bautismo, nos dice el Concilio Vaticano II.
Aquí hay mucha gente que está bautizada, y también hay gente que tiene formación en ciencia, psicología, sociología… hay gente aquí con sensibilidad humana, con valores, con capacidad de ayudar los otros… ¿por qué no invertir más en formación bíblica, teológica… y tener laicos más preparados para acompañar, animar oraciones, actividades sociales, dirigir la catequesis, animar grupos de discusión…? ¿por qué no preparar a más gente, invertir más recursos en esta animación de la vida de la parroquia? También necesitamos a presbíteros, no tanto para asegurar el rito de la misa, cuando para acompañar con su formación y saber hacer a todos estos laicos que cada vez más tomarán protagonismo en la Iglesia del Tercer Milenio.
Creo que toda la Iglesia mundial está dentro de este desafío, de este proceso de muerte y resurrección, de Pascua. Un modelo clerical que va muriendo, un modelo sinodal que es promesa de vida y que necesita tu participación.
En las cofradías ya estáis haciendo una experiencia de implicarse, compartir responsabilidades, colaborar… De entre vosotros puede surgir gente que quiera hacer comunidad cristiana adulta.
Estoy seguro que también los presbíteros de nuestra parroquia estarán impulsando esta sinodalidad con vosotros.
Tercer anuncio, la Tercera buena noticia.
Aquí, otra canción empezó a sonar dentro de mí:
Canción Itaca.
“Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos…
Més lluny, sempre aneu més lluny
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.”
“Más lejos, id siempre más lejos,
más lejos del hoy que ahora os encadena.
Y cuando seréis liberados
volved a empezar con nuevos pasos…
Más lejos, id siempre más lejos
Y cuando creéis que llegáis, sabed encontrar nuevas sendas.”
Querría que asociarais esta canción, no al sentido político, ni de lengua, sino a la dimensión espiritual: una dimensión espiritual que nos invita a avanzar, a crecer, a salir de nuestras seguridades, a mejorar como personas, a hacer el viaje de la vida y de la muerte, la peregrinación que todos hacemos con nuestras creencias, con el que estimamos en nuestra vida.
Itaca es el horizonte, lo que nos mueve a andar.
Pero en la Biblia también tenemos otras peregrinaciones:
– Dios llama a Abraham a salir de la tierra, Abraham se fía de Dios.
– Moisés y la historia del éxodo, de la tierra de esclavitud a la tierra promesa.
Todas las religiones -en la esencia de la religión- nos invita a movernos, a peregrinar, a avanzar… esta es la fuerza que siempre ha tenido la fe, todas las fes.
Este es el tercer anuncio, la tercera buena noticia, todos tenemos esta dimensión espiritual.
Como creyente, creo que Dios está detrás de todos los anhelos que tenemos, de nuestra sed.
Y aunque no te consideres próximo a ninguna religión, también quiero preguntarte por lo que estás buscando en la vida, cuál es tu búsqueda, cuál es tu horizonte, cuáles son tus horizontes, hacia donde andas, que anhelas.
Sí, preguntarte por tu horizonte, es lo mismo que preguntarte por tu espiritualidad:
Ante esta Semana Santa:
– Cofrade de “Jesús Nazareno”, “Santísimo Cristo del Calvario”, Dulce número y purísima Sangre de Jesús” y “Virgen de los Dolores”… Estás dispuesto a llevar tu imagen, tu paso, pero también… ¿quieres ir más lejos y abrirte a profundizar la persona, vida y mensaje de Jesús… a leer más aún el Evangelio y hacer una peregrinación para llevar también la cruz de alguien de tu alrededor?
– Cualquiera de nosotros puede volverse hipercrítico, escéptico de todo, desencantado de toda palabra y propuesta, puedes quedarte instalado en el vacío, sin ningún tipo de fe… pero también tú puedes explorar y reconocer la sed de sentido dentro tuyo, hay una espiritualidad que puedes alimentar, que puedes cuidar.
– Qué tal si cada cual de nosotros quisiera ir más lejos de tener y poseer, de preocuparse tanto por las cosas materiales, y andar hacia el horizonte de ser más solidario, de dar tiempo a los otros, de ser más simpático, más tierno, más generoso.
– Puedes anhelar llegar a viernes para hacerte unas cervezas con los amigos, y ponerte contento, y que aquí se acabe todo… pero también puedes ir más lejos y abrir tu vida a actividades que te llenen más, que alimenten tu espíritu, como leer más, tener una tertulia con un buen contenido, implicarte en un proyecto por el bien común.
– Puedes cerrarte a casa a ver todas las series de Netflix, y jugar a todos los videojuegos, pero también puedes ir más lejos y trabajar las relaciones con tu familia, con los amigos, con los desconocidos y descubrir y compartir tantas historias, heridas y sueños que no nos atrevemos a confesar.
– Puedes quedarte con una Iglesia clerical, y puedes ir más lejos y participar en pequeños grupos y comunidades cristianas donde compartir la fe y las dudas, donde leer juntos el Evangelio y compartir lo que nos dice.
– En la iglesia podemos hacer misas y repetir plegarias ya pensadas y escritas por otros, y podamos también ir más lejos y crear celebraciones más comunitarias, creativas y participativas.
– Puedes sentirte bien con tu familia, tus amigos, tu partir político, y puedes también ir más lejos y abrirte a relaciones más inclusivas, más diversas, más enriquecedoras, y aprender de quienes tienes alejados de tú mismo, y descubrirlos también como hermanos y hermanas.
– Puedes esperar que otros te digan lo que tienes que pensar y hacer, o puedes ir más lejos y tomar tú la iniciativa para leer, formarte, ofrecerte voluntario para tantas cosas que hace falta aún pensar y hacer.
– Puedes estar anhelando tener una buena presencia en las redes sociales, preocupado por cuántos likes tienes… y puedes ir más lejos y ayudar a otros a conseguir sus objetivos.
– Puedes estar centrado en tú mismo, o ir más lejos.
– Los cristianos podemos estar cerrados, añorando un pasado glorioso y una liturgia tridentina, o transformar la Iglesia en un hospital de campaña, como dice el Papa, una Iglesia abierta para todos los que son buscadores, una Iglesia acogedora, dialogante con la cultura y una Iglesia creativa.
Ir más lejos, esta es la tercera buena noticia. Todos tenemos dentro nuestro esta sed, este espíritu, esta presencia divina, todos la tenemos.
Ir más lejos hace que descubramos que en el fondo, todos somos buscadors, seekers (parece que queda mejor si se dice en inglés), que no hemos llegado todavía a en ninguna parte, sino que estamos de camino. Si, además, este camino te atreves a compartirlo con los otros… Entonces cuadramos la jugada.
Qué Semana Santa, qué Pascua quieres vivir?
Tienes la sed de ir más lejos, de levantar la vista y mirar el horizonte que hay en tu vida.
Tienes el horizonte de una Iglesia sinodal, participativa y que necesita tu creatividad.
Tienes el horizonte de Jesús: “el del madero y (también) el que anduvo en el mar”.
Para ir más lejos hay que salir de camino. Hay que dejar atrás algunas seguridades y comenzar un viaje espiritual.
Acabo el pregón:
¿A qué quieres morir y en que quieres resucitar, tener vida?
La Pascua nos recuerda que la vida es una aventura espiritual.
Es el misterio de la Pascua.
Hermanos y hermanas, es Pascua.
Gracias
Foto destacada: pexels-cottonbro-studio-9588251
Para profundizar más en esta línea: